Do bodies dream of electromagnetic organs? per Esther Rodríguez-Barbero. Crèdits: Esther Rodríguez-Barbero
ARS ELECTRONICA GARDEN BARCELONA EXHIBITION PROGRAMME
Dates: del 8 fins al 12 de setembre, 2021
Horari: d’11 a 20.30 h
Espai: Canòdrom-Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica. C/Concepción Arenal, 165. Barcelona
Entrada: lliure. No cal inscripció prèvia.
Aquest programa expositiu s’articula entorn d’un procés de sedimentació a llarg termini que sorgeix de la col·laboració transdisciplinària de centres de producció artística, universitats, centres científic-tecnològics i laboratoris ciutadans, que ha donat lloc a la concessió de cinc beques de recerca i producció artística a través d’una convocatòria oberta i un procés de selecció col·lectiu. Els projectes guanyadors han estat els d’Anaisa Franco, Andy Gracie, Estampa, Esther Rodríguez-Barbero i Óscar Martín.
Durant les residències de producció i recerca, els artistes entrellacen i situen les seves respectives pràctiques en les interseccions dels centres científics (Barcelona Supercomputing Center, Institut de Ciències Fotòniques i Barcelona Institute of Science & Technology) associats a Hac Te (hub d’art, ciència i tecnologia de Barcelona (Hac Te), juntament amb els centres de creació d’arts visuals i de dansa (Hangar, La Caldera). Els processos i alguns resultats d’aquestes residències es presenten ara en Canòdrom, dins el programa oficial d’Ars Electronica 2021.
Juntament amb la presentació de les peces inèdites d’Anaisa Franco, Estampa, Esther Rodríguez-Barbero i Óscar Martín, la mostra proposa una confluència dialèctica amb dues obres de la col·lecció BEEP: una peça històrica d’Antoni Abad i una nova producció de Stefan Tiefengraber. Sota la qüestió central de la interdependència i de la condició híbrida del nostre temps, aquesta exposició és un intent de posar en valor els processos iniciats pels artistes, amb les seves motivacions i temàtiques específiques, interseccions disciplinàries i línies d’investigació des de les que continuar els debats sobre els reptes als quals ens enfrontem.
OBRES
Cambres fosques de la ideologia. Crèdits: Estampa
Cambres fosques de la ideologia. Estampa. 2021
Cambres fosques de la ideologia és una recerca sobre les mediacions tecnològiques que operen rere les imatges. L’objectiu d’aquesta investigació és realitzar una instal·lació en diferents formats audiovisuals. Per una banda, una projecció resultant d’una cambra obscura; un instrument òptic essencial per a la ciència i la producció d’imatges entre els segles XVII i XIX i del qual deriva la fotografia. Per l’altra, una sèrie d’imatges digitals en les quals es fa visible l’acció operativa de xarxes neuronals de detecció d’objectes, detecció facial o detecció de posició dels cossos. Ambdós tipus d’imatges són producte d’una mediació tecnològica. Cadascun ens parla d’una època i d’una manera de relacionar-nos amb les imatges i amb el món.
Marx se serveix de les cambres obscures per traçar una analogia amb la ideologia. La vocació de transcendència de les ideologies queda reduïda a un truc d’il·lusionisme en el moment en el qual veiem l’engranatge que les fa funcionar. Amb les imatges passa el mateix, n’hi ha prou amb fixar-se en el truc per deixar de creure en la seva eficàcia com a registre garantista de la realitat. Tant les cambres fosques com les operacions de detecció en imatge de l’IA, són mediacions que imprimeixen en les imatges una mirada (ideològica) que sovint tendeix a desaparèixer dels nostres ulls. Aquest projecte experimental està dirigit a les empremtes de cada tipus d’imatge per mitjà de l’obertura dels seus engranatges.
Estampa (ES)
Grup de realitzadors, programadors informàtics i investigadors que treballen des d’una aproximació arqueològica a les tecnologies audiovisuals. Entre el cinema experimental i l’assaig, entre el détournement i l’enginyeria crítica, les seves produccions s’apropien de les eines que automatitzen la vigilància i l’explotació, tot imaginant una pedagogia crítica per a intel·ligències artificials. Han exposat projectes seleccionats en diferents convocatòries de recerca i producció.
MMM AIR per Oscar Martin. Crèdits: Oscar Martin / Desirée Quevedo
MMM [meta music machines]. Oscar Martin a.k.a noish. 2021
Meta Music Machine és un projecte d’investigació sonora i escultòrica, entre altres coses. Tracta de desenvolupar i construir un compositor sonor no humà, una màquina/escultura que s’inspira, es nodreix i “aprèn” de la música creada durant segles per la cultura humana. Connectada a diferents fonts d’arxius musicals digitals de tot el món, descarregarà, analitzarà, “aprendrà” i resintetizarà noves creacions sonores a partir de les dades i patrons extrets matemàticament d’aquesta música.
MMM és també una exploració de les possibilitats creatives i estètiques que ofereixen les noves tecnologies digitals, l’aprenentatge automàtic i els ecosistemes globals d’arxius i dades.
Més que un intent de crear una música “universalista”, MMM s’entén com un sistema generatiu musical que s’inspira i utilitza la música humana com a matèria primera i que tindrà un caràcter experimental. Entenent la música experimental com la recerca de nous territoris i experiències estètiques sonores que explorin noves textures, estructures rítmiques i formes de composició.
MMM_AIR és la segona branca que es desenvoluparà per Ars Electronica Garden i se centrarà en l’anàlisi de les freqüències melòdiques i sonores del material musical humà d’entrada i explorarà la creativitat de les tècniques d’aprenentatge automàtic per a crear models híbrids. Per a la generació del so de l’escultura, s’investigaran les possibilitats d’utilitzar compressors d’aire automatitzats i tubs de diferents longituds on ressonin les freqüències sonores
Oscar Martin a.k.a noish (ES)
Artista sonor i investigador independent. La seva pràctica podria entendre com un dispositiu de coneixement on art, ciència i tecnologia s’hibriden i convergeixen des d’un enfocament poc ortodox i experimental. Des de la dimensió sonora, les seves peces proposen fomentar l’escolta activa i ampliar la nostra percepció.
La seva obra ha estat exposada al Museu Reina Sofia i CentroCentro de Madrid, al Festival Piksel de Noruega, Sónar de Barcelona i al Festival de la Imatge de Manizales a Colòmbia, entre d’altres.
Neuronnection per Anaisa Franco. Crèdits: In-Generic
Neuronnection. Anaisa Franco. 2021
Neuronnection és una instal·lació interactiva que permet a les persones jugar i controlar les reaccions de la llum utilitzant els seus propis pensaments dins d’una escultura de llum sensible paramètrica.
La instal·lació crea una interfície amb el cervell que permet a l’usuari jugar amb la seva ment. La creació de la forma i la interactivitat es va inspirar en com es creen els nostres pensaments dins de la ment, que prové de l’activitat dels neurotransmissors que generen senyals elèctrics (sinapsi) en les neurones veïnes, que es propaguen com una ona a milers de neurones, el que porta a la formació de la pensada.
L’usuari portarà el dispositiu Nextmind per interactuar amb l’obra. La interactivitat de la instal·lació es produeix quan les persones miren patrons geomètrics simples com triangles, hexàgons i cercles dins de la forma, que propagaran el moviment de les llums seguint el lloc geomètric dels seus pensaments.
La idea principal del projecte és endinsar i reflectir als éssers humans dins dels seus propis pensaments i permetre’ls el control i el joc amb la seva pròpia imaginació.
Anaisa Franco (BR)
Anaisa Franco és una artista/arquitecta que crea interfícies que elaboren artísticament una experiència “afectiva” entre les persones i els materials, creant simultàniament noves formes i relacions. La seva producció sintetitza conceptes de psicologia integrats en la fabricació digital paramètrica, barrejats amb materials tecnològics disponibles al mercat.
En els últims anys, ha desenvolupat obres per a l’espai públic, museus, medialabs, residències i encàrrecs a escala internacional.
Do bodies dream of electromagnetic organs? Crèdits: Esther Rodríguez-Barbero
Do bodies dream of electromagnetic organs?. Esther Rodríguez-Barbero. 2021
Do bodies dream of electromagnetic organs? és una instal·lació performativa construïda amb sensors de moviment que reflexiona sobre la relació entre el cos i els dispositius biomèdics electromagnètics implantats. Aborda les alteracions en termes de percepció, autopercepció, moviment i relacions espacials que apareixen després d’algunes experiències en què se suspèn l’estat de consciència. Proposa un entorn construït en el qual s’aborden algunes d’aquestes narratives realitzant algunes alteracions en la forma en què percebem el temps i l’espai.
La instal·lació funciona com una extensió d’aquests dispositius que alguns cossos han de portar a la vida diària i les relacions que apareixen entre ells. Es qüestionen alguns termes investigant sobre la bioètica, la política del cos, el cyborg i com ens relacionem amb l’alteritat i el desconegut. Es construeix al voltant de la pregunta, què és “el que hi ha”?
Esther Rodríguez-Barbero (SP)
Coreògrafa, performer, arquitecta i investigadora de les arts. El seu treball opera entre la coreografia, la performance i l’arquitectura, utilitzant principis d’aquestes disciplines per dissenyar pràctiques artístiques i socials. Especialitzada en dansa contemporània juntament amb estudis d’arquitectura, va obtenir un Màster en Pràctica d’Arts Escèniques i Cultura Visual per la UCLM-Museu Reina Sofia i un postmaster en a.pass (estudis avançats de performance i escenografia) a Brussel·les.
Th-50ph10ek – Wall. Crèdits: Stefan Tiefengraber
TH-50PH10EK – WALL. Stefan Tiefengraber. 2021
El títol de l’obra fa referència a la designació del dispositiu de la pantalla de plasma utilitzada. Es tracta d’un dispositiu comú que s’ha utilitzat durant molts anys en contextos d’exposicions i esdeveniments. No obstant això, aquest monitor s’ha quedat obsolet a causa dels recents avenços tecnològics. Amb la instal·lació TH 50PH10EK – WALL, aquest objecte es transforma de portador d’art en obra d’art.
Un monitor de plasma de 50 polzades s’instal·la com un pèndol, que es balanceja lliurement a la paret després de ser activat. Quan el monitor s’atura, es tira fins a la seva posició original amb l’ajuda d’un cabrestant i se li fa oscil·lar de nou, tirant una corda, un acte performatiu que no pot tenir lloc sense la intervenció humana i que implica al supervisor de l’exposició a la instal·lació. Cada cicle finalitza quan el monitor s’ha aturat i el seu moviment no produeix so ni vídeo. El so es genera per l’amplificació de la fricció a la qual està sotmesa la part posterior del monitor sobre la paret. La visualització a la pantalla és una traducció directa del senyal d’àudio analògic en un senyal de vídeo analògic. La tensió i la freqüència es representen, d’una banda, mitjançant un altaveu sonor i, de l’altra, com a línies blanques horitzontals parpellejants en el mateix monitor. El senyal no es processa, per exemple, mitjançant un ordinador o un dispositiu d’efectes.
En les seves obres, Tiefengraber juga amb el significat de la funció dels dispositius i objectes utilitzats, trenca amb els seus fins predeterminats i els modifica. Aquest enfocament experimental i l’exploració de velles i noves tecnologies i la seva combinació també es troben en l’obra que aquí es presenta.
Descripció tècnica
Instal·lació cinètica de so i vídeo.
Pantalla de plasma, cabrestant, micròfon, amplificador, articulació giratòria, cable d’acer, altaveu.
Stefan Tiefengraber (AT)
La seva obra abasta des d’instal·lacions sonores cinètiques fins a actuacions sonores d’àudio i vídeo. Tiefengraber experimenta amb la modificació de dispositius fabricats originalment per a diferents finalitats. Combinat amb la percepció del públic, aquest intent experimental d’explorar materials antics i nous el porta a resultats nous i imprevisibles.
L’obra de l’artista ha estat exposada a l’Ars Electronica Festival 2019, Linz, Galerie Gerken, Berlín, TodaysArt 2014, Den Haag, New Media Gallery, Vancouver, 16th Media Art Biennale WRO 2015, Wroclaw, Piksel Festival 2016, Bergen, Perspektiven Attersee 2020, Attersee am Attersee, entre d’altres.
Ego Spanglish per Antoni Abad. Crèdits: Dados Negros
Ego – Spanglish. Antoni Abad. 1999
Ego és una projecció per ordinador que utilitza un programari de dibuix que permet a l’ordinador generar eixams de mosques domèstiques que brunzeixen i voletegen per l’espai seguint patrons aleatoris.
Cada pocs minuts, diverses dotzenes de mosques s’agrupen gradualment per lletrejar una sola paraula en anglès o en espanyol: “I”, “Me”, “Yo” o alguna variant de la primera persona del singular. Tan aviat com la paraula esdevé llegible, les mosques es dispersen cap als marges de la paret de projecció abans de tornar a reunir-se.
Aquesta obra es va presentar el 2001 al New Museum de Nova York.
Descripció tècnica
Animació aleatòria per ordinador.
Antoni Abad (ES)
El seu treball ha evolucionat des d’una pràctica escultòrica tradicional fins a l’ús de les noves tecnologies, i en particular la creació d’obres d’art basades en la comunitat. Va passar també de la fotografia al videoart, seguit de l’interès pels ordinadors Net.art. Utilitza Internet com a plataforma de creació i investigació. Manifesta el desig d’experimentació formal al voltant dels conceptes d’espai i temps, sempre presents en la seva obra, no exempta últimament de certs aspectes irònics i crítics.
Ha presentat la seva obra a la Fundació Joan Miró, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Museu d’Art Modern de Buenos Aires, Biennal de Venècia, P.S.1. – MoMA, Centre d’Art Santa Mònica, MACBA, entre d’altres.
Va obtenir el Nica de Oro dins de la categoria de comunitats virtuals a 2006.